Fa temps que procurem estendre la consciència de la problemàtica del Llobregat al llarg de tot el riu i us ho volem explicar.
Per altra part, com sabeu, el proper 30 de juny ICL aturarà l’abocament de runam al Cogulló. És una fita perseguida per ProuSal des del seu inici i del que també ens agradarà fer-ne balanç
És per això que hem preparat aquesta convocatòria de xerrada/ assemblea
COM ESTÀ “LA COSA”?
A Sallent, el dia 31 de maig a les 20 a la sala Vilà Valentí ( C/ Àngel Guimerà, 5)
• Quins forats tenim sota del poble? I del Bages? Per Josep Maria Mata, geòleg.
• Darreres novetats sobre els runams, col•lectors abocaments i plans de restauració per un membre de ProuSal
• Un pas endavant : La creació de la Taula del Llobregat, per Roser Rodríguez, del grup promotor. A la vostra disposició per a qualsevol aclariment
Fa temps que el moviment anti-contaminació salina sembla que només existeixi al Bages ( i als jutjats catalans, espanyols i europeus) . El problema, l’alternativa i les seves possibles solucions sembla que afecten solament a la gent de la nostra comarca i a fora és difícil fer-se escoltar, amb tot i els esforços que hi hem esmerçat.
Tanmateix, des de ProuSal fa temps que ens sembla que hem “tocat sostre” a la comarca. Per més que aconseguim fer assemblees, passejades, excursions i protestes, de fet, apleguem una vuitantena de persones actives, però no més. Des de l’intent del rebuig al transvasament de línies per part de l’ajuntament de Sallent a la presentació de la moció contra les subvencions a ICL a Manresa i del judici popular, passant per la nostra participació als diversos Fòrums de la Mineria, la constatació és clara: no guanyem cap d’aquestes “batalles”.
Especialment al darrer Fòrum de la mineria ens va semblar que la comarca acceptava majoritàriament i sense retrets la cara amable de ICL i l’abandonava la via de posar fre a la multinacional, que “ja fa el que pot”
A ProuSal en vam parlar molt entre nosaltres i ens va semblar que, sense abandonar al públic fidel que tenim a la comarca, ens calia una visió més àmplia.
Sabuda és la màxima ecologista de “Pensar globalment, actuar localment” . Doncs, potser calia preguntar-nos què vol dir “actuar localment”? quin és l’àmbit “local”? És només Sallent? El Bages? Així vam arribar a adonar-nos-en, d’una cosa que ara ens sembla evident però a la qual ens va acostar arribar-hi: que l’àmbit local del riu i dels problemes de la mineria és la seva conca, que aquest és el seu àmbit de influència.
Es en aquest sentit que vam celebrar un judici popular a ICL a Manresa ja fa un parell d’anys i vam començar a promoure mocions favorables a una posició més dura de control de la salinització en diversos ajuntaments riu avall i que vam ser rebuts i presentar les conclusions del judici popular a l’ajuntament de Barcelona.
El darrer pas, lògic, és el que ara emprenem. Primer hem buscat complicitats en la Taula de l’aigua de Terrassa, en l’ICTA, en Aiguaesvida i en la XNCA, en Ecologistes en acció, Amb ells, vam crear el grup promotor de la Taula de conca d’una trentena de persones i ara amb l’ajuda de l’ajuntament de Molins de Rei, ens constituirem en Taula de conca, a semblança de les taules de conca del Ter, del Siurana o del Tordera.
Aquesta nit s’ha trencat la bassa de regulació de salmorres , situada sota les instal·lacions que ICL manté a Sallent i que serveixen per abocar diàriament més de 4.000 Tm de runam al Cogulló. El vessament que ha provocat aquest trencament ja ha afectat el Llobregat de manera seriosa. El disbarat del Cogulló ens anirà afectant a tot@s de moltes més maneres, ja que els nostres polítics permeten que l’empresa continuï abocant i contaminant . Si, com manava la sentència del TSJC, ICL hagués aturat l’abocament al Cogulló, aquesta bassa no existiria. Com més de pressa actuem, més disbarats evitarem.
Des de ProuSal insistim:
Els llocs de treball no poden ser l’excusa perquè ICL deixi un deute enorme , econòmic i mediambiental . Treure el runam també donaria llocs de treball.
La ridícula fiança que ICL ha dipositat per tot aquest disbarat és només de 8M€: si no augmenta, correm el risc que l’empresa se’n vagi sense assumir la seva responsabilitat.
Una sentència penal i cinc contenciosos condemnen ICL en ferm, la UE ha obert dos expedients . Què més fa falta per obrir-nos els ulls?
Comparteixen la voluntat de confegir un moviment ciutadà ampli que inclogui tota la conca, i que lligui la necessitat d’un riu Llobregat viu amb el moviment social per l’aigua com a bé comú
Terrassa, abril de 2018.- En una trobada celebrada a Terrassa aquest mes d’abril ens hem reunit diversos actors relacionats amb el riu Llobregat convocats per la Taula de l’Aigua de Terrassa i per ProuSal! per tal de promoure una taula de conca, comunicant-nos com ho fa l’aigua des de la capçalera fins la desembocadura.
Ens hem reunit regidors dels ajuntaments de CORNELLÀ, ABRERA, OLESA i RUBÍ, junt amb les entitats Aigua és Vida, Martorell Viu, la Xarxa per una Nova Cultura de l’Aigua (XNCA) , Ecologistes en Acció de Catalunya (EEAC), el Grup de Defensa del Ter (GDT), el Moviment Ecologista SANT FELIU (MES), el grup Alternativa d’Unitat Popular (AUP) de Rubí i La Societat Esportiva de pescadors d’ Abrera. També han vingut, per part de l’acadèmia, la Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la UPC (CUS) i representants de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA), a més de dos tècnic@s de l’Ajuntament de TERRASSA.
Després d’escoltar amb atenció les explicacions d’en Christian Morrón, advocat ambientalista, i com havia anat el procés de constitució de la Taula del Ter de la mà d’en Jesús Soler, president del Grup de Defensa del Ter (GDT), és evident la necessitat de repetir l’experiència a la nostra conca, adaptant el procés a la nostra realitat. Així doncs, decidim que seguirem endavant i treballarem com a grup promotor d’una Taula de Conca del Llobregat, que preveiem entrarà en funcionament a l’octubre d’enguany, amb l’objectiu d’impulsar-ne la creació a partir de tres grans eixos :
Recull de coneixements
Mapa dels actors en el territori
Pla de treball, propostes
El camí és llarg, però l’objectiu és clar: LA CREACIÓ D’UNA TAULA DE CONCA DEL LLOBREGAT perquè l’aigua del Llobregat és un bé escàs, però de tot@s.
La taula del Ter : origen, desenvolupament, conclusions (Jesús Soler, president GDT)
Debat, conclusions, pla de treball
Entre els assistents comptarem, a part de persones a títol individual, amb grups ecologistes o càrrecs electes de Sant Feliu, Molins de Rei, Cornellà, Olesa, Abrera, Martorell, Olesa, Terrassa, Rubí, Sant Esteve Sesrovires, Sallent, Manresa, i membres d’Aiguaesvida, AAVV Barcelona, Ecologistes en acció, Xnca, Unió de pagesos, de la Catèdra Unesco i de l’ICTA.
Avui hem presentat a la Generalitat aquesta al·legació al programa de restauració del runam del Cogulló, que és en exposició pública.
La Plataforma ProuSal exposa,
L’actualització al 2015 del programa de restauració Sallent/Balsareny, l’expedient de referència, ocupa un volum extensíssim repartit en 232 documents.
Amb tot, ens hem posat a mirar-lo, amb els pocs mitjans amb què comptem. Descartem els 230 documents que segons el nostre criteri només tangencialment s’acosten a l’objectiu de la restauració i ens centrem en el primer d’ells, la memòria que porta per títol 002_pr_20151229 i per subtítol “Pla de restauració de les instal·lacions d’Iberpotash SA a Sallent/Balsareny segons RD 975/2009”.
Qüestions generals
La nostra experiència és decebedora: quan hem estudiat les documentacions d’altres plans elaborats per ICL, ens hem trobat amb molt farciment, poc contingut que tingui relació amb el què es demana i mentides flagrants. Tampoc és segur que la Generalitat actuï com a organisme independent sinó més aviat tenim la suposició de que va de la mà amb els plans de Iberpotash-ICL. En són mostra les ridícules fiances que s’ha vist obligada a augmentar degut a denúncies que ara no és el cas detallar. És per això que des de fa molt temps, demanem que sigui una institució independent i de reconegut prestigi qui elabori o com a mínim supervisi el Pla de restauració del runam del Cogulló, pla exigit per la sentència del TSJC d’abril 2015 i que hi hagi mesures de la salinitat en rius i aqüífers abans i després de la restauració que demostrin de manera fefaent l’èxit de les mesures efectuades, segons uns objectius prèviament fixats.
Donat el llarg període que preveu ( mínim de 50 anys si es compleixen les condicions) els canvis de govern i de règim previsibles i els molts elements sobrevinguts que pot representar desfer-se d’aquest monumental disbarat que mai hagués hagut d’estar aquí, considerem que caldria preveure una entitat pública ( formada per ajuntaments de la conca, entitats veïnals, experts independents) que supervisi l’execució i èxit del projecte i gestioni la fiança , que caldrà augmentar. D’acord amb l’orientació de la Decisió de la Comissió Europea, la garantia per la restauració del runam de Sallent/Balsareny hauria de ser de l’ordre de 56,24 M€, calculats segons Montsalat.
Temes concrets
La documentació d’aquest avantprojecte explica dues vies per desfer-se dels residus salins: l’ús com a recurs per a l’obtenció de sal amb valor de mercat (sigui per sal de desgel o més purificada, per a la indústria electroquímica) i la dissolució i abocament al mar en forma de salmorra.
El ritme de retirada de residus dels runams s’ha previst en 1 MT/any, o sigui per uns 50 anys d’activitat. Per això cal també una concessió d’aigua de 3,43 hm3/any i un nou col·lector de salmorres fins al mar amb capacitat de 120 L/segon només per Sallent. L’avantprojecte només tangencialment aborda les dues qüestions clau:
El mercat de la sal
L’opció d’obtenir sal d’una puresa superior al 97%, i per tant amb valor comercial, a partir dels residus salins acumulats als runam de la Botjosa i del Cogulló, a Sallent topa amb les limitacions del mercat i entra en competència amb els residus salins acumulats també a Cardona i a Súria, i amb els que la mateixa empresa Iberpotash seguirà generant en l’explotació minera de potassa a Súria. Amb les oscil·lacions pròpies del mercat, Iberpotash ha comercialitzat durant els darrers anys una mitjana de 300.000 tones/any de sal industrial procedent de Sallent. Ara es pretén un salt comercial a les 1.000.000 tones /any, és a dir, un increment de 700.000 tones/any. No hem sabut trobar cap prospecció de mercat que permeti pensar que això és una hipòtesi viable. Més aviat coneixem l’aturada de la demanda per part d’Ercros i l’aturada conseqüent de l’extracció dels residus salins del runam Vell de Cardona, el novembre de 2017
L’aigua i el col·lector
La documentació dóna per fet que l’administració pública posarà al servei d’Iberpotash a Sallent, durant 50 anys seguits, un volum de 3,43 hm3/any d’aigua dolça i un nou i gran col·lector per conduir amb garanties fins al mar aquesta aigua transformada en perillosa salmorra; tot amb l’objectiu de desfer-se dels residus salins. El projecte ho diu ben clar “Aquesta alternativa queda condicionada a la previsible construcció d’un nou col·lector de salmorres sempre i quan s’asseguri la disponibilitat d’aigua”
No considerem de rebut que no hi hagi com a mínim un pla coordinat amb l’ACA sobre aquest col·lector . Tindrà el col·lector desdoblat capacitat suficient? Hi tindrà Iberpotash tot l’accés que pretén a Sallent? També preveurà la restauració dels altres runams? Quin temps de vida útil s’espera per a aquest nou col·lector? Pot continuar funcionant el vell col·lector, responsable de moltes fuites de salmorra? Si fos així, durant quants anys?…
Sol·licitem, doncs:
Que no s’aprovi aquest projecte sense una supervisió independent i pública, una definició d’objectius pel que fa a la contaminació i mesures de salinitat abans i desprès.
Que el projecte prevegi una entitat de conca que en supervisi l’execució i augmenti la fiança.
Que compti amb una prospecció del mercat de la sal
Que hi hagi un compromís valorat de l’ACA pel que fa al col·lector (cabal, preu i durada) i pel que fa a l’aigua necessària per dissoldre els runams.
Imatge de grup després de la celebració del primer debat-judici.mireia arso
Per la seva coordinació, capacitat de síntesi i oratòria, aquest dilluns, va guanyar el primer judici simulat de les Festes de la Llum sobre l’ús de l’aigua l’equip que defensava els arguments de l’empresa Aigües de la Llum, el sobrenom amb què es va anomenar durant la sessió Aigües de Manresa.
El públic que gairebé omplia la platea del teatre Conservatori va seguir al llarg de dues hores la sessió i va veure desfilar per l’escenari usuaris, tècnics, polítics i directius guiats com si fos un judici autèntic per la jutgessa degana de Manresa, Sílvia Mañas, exalumna de l’institut Lluís de Peguera.
A banda i banda de l’escenari, alumnes del Peguera, acompanyats pels seus tutors, van exercir d’advocats, amb toga inclosa, defensant posicions diferents en un acte ideat pel Col·legi d’Advocats de Manresa, administrador de les festes d’enguany, i que volen que tingui continuïtat en pròximes edicions per acostar la justícia quotidiana al ciutadà.
El veredicte el va dictaminar un jurat format per advocats, un magistrat, un procurador, un fiscal, un representant de l’Ajuntament de Manresa i un membre de l’Associació Misteriosa Llum que van valorar els arguments jurídics, l’exposició, l’oratòria i l’estratègia dels alumnes organitzats en quatre grups.
El primer premi -de 300 euros- va ser per als que defensaven els arguments que s’atribuïen a l’empresa de gestió de l’aigua. La segona posició -i els 200 euros- va ser per als consumidors, i el jurat va atorgar 100 euros com a finalistes als defensors de les tesis ecologistes i les de l’Ajuntament de la Llum.
Sens dubte, el moment més colpidor del judici va ser quan una usuària amb dues filles al seu càrrec i ingressos mensuals de 600 euros va posar de manifest com d’important era tenir aigua a casa encara que la seva filla petita no pogués jugar a la banyera sinó per fer dutxes ràpides i obrir l’aixeta només el que fos imprescindible.
Aigua gratuïta, sí o no?
El pal de paller del judici va ser la gratuïtat de l’aigua i els seus pros i contres.
Per una banda, tant la mare de família com un estudiant que només treballant els caps de setmana tampoc arribava a cobrir despeses, i que també va aportar el seu testimoni, van deixar clar que d’accés a l’aigua n’hi hauria de tenir absolutament tothom.
Els advocats de l’empresa van contraatacar fent públic que es destinaven 100.000 euros a l’any a ajudar usuaris que no podien fer front al rebut de l’aigua.
La manca d’informació i les dificultats de la tramitació dels ajuts van ser les dues barreres que els estudiants van fer veure que podien interferir en la materialització d’un objectiu que ha de ser comú.
Pel que fa a la gratuïtat que defensaven els usuaris, el gran argument en contra va ser que davant d’un bé preuat i escàs com és l’aigua hi havia d’haver mesures per evitar el malbaratament i que haver de pagar el cost del consum tenia un efecte regulador.
Un efecte que va quedar palès que s’ha de combinar amb tota rigorositat amb les necessitats dels afectats de pobresa energètica, perquè un objectiu ben assenyat no quedés deslegitimat per perjudicis puntuals.
Els estudiants van clavar el bisturí en la factura de l’aigua, les despeses fixes i variables, la gestió del clavegueram, l’IVA diferent que es carregava segons el concepte pel qual es tributava.
Qui contamina hauria de pagar
Fins i tot van presentar com a testimoni un representant de l’entitat ecologista Prou Sal que va defensar el principi de qui contamina paga i va denunciar la salinització que ha generat i genera l’activitat industrial minera.
Alts càrrecs de l’empresa municipal d’Aigües i de l’Ajuntament van intentar resumir la gestió integral de l’aigua i les despeses que genera.
La contínua alternança dels testimonis, les preguntes dels estudiants i la intervenció de la jutgessa degana –que recordava a cada testimoni l’obligació de dir la veritat– van oferir una visió des de molts punts de vista diferents de la utilització de l’aigua i la seva gestió.
Foto: Runam del Fusteret( Súria). Jordi Badia Guitart
La mineria de potassa al Bages, ja des de l’inici al 1925, ha creat problemes ambientals, particularment la salinització de l’aigua. Els ingents residus salins generats durant els quasi 100 anys d’explotació s’acumulen al descobert als runams que transfiguren el paisatge i, malgrat el col·lector de salmorres de la conca del Llobregat en funcionament des del 1989 i les obres de captació de salmorres realitzades durant el present s.XXI, segueixen salinitzant les aigües per circulació subterrània. La mineria de potassa crea una immensa hipoteca ambiental creixent a la conca del Llobregat. Les solucions no es preveuen a curt termini.
A l’àrea nord-oest de la comarca de Bages s’explota, des de l’any 1925, la sal potàssica o potassa (KCl) es troba en capes en fondària dins de la formació geològica Cardona, constituïda majoritàriament per la sal comuna (NaCl). Els pous miners són a Sallent, Balsareny, Súria i Cardona. El mineral extret conté al voltant del 20-25% de potassa que se separa a les plantes de tractament mitjançant un procés de flotació, la resta és sobretot sal comuna de la qual un 10-20% es ven sota diferents qualitats –industrial, desgel…- , un 5-10% s’aboca transformada en salmorra a través del col·lector al mar Mediterrani i el romanent, un 45-65%, s’aboca com a residu als runams salins.
El 1990, després de 60 anys d’explotació, d’haver arribat als -1030 metres de fondària i d’haver generat dos runams salins, la mina de potassa de Cardona tancà. Al 1998, Salinera de Cardona SL començà l’explotació de sal comuna per mitjà d’una nova mina poc profunda, on poc després va entrar aigua dolça del Cardener. Al 2008, Erkimia-Ercros va emprendre l’explotació de sal comuna del runams. L’empresa minera Iberpotash, actualment denominada ICL Iberia i des del 1998 propietària de les mines de potassa en actiu del Bages, tancà al 2006 la mina del pou IV o del Fusteret, a Súria, i vol aturar d’aquí a 2 anys la mina de Vilafruns (Sallent-Balsareny) a la vegada que amplia la seva capacitat d’extracció a la mina Cabanasses de Súria.
La mineria, l’extracció de minerals de la terra, és una activitat intrínsicament insostenible, dura fins que s’esgota el mineral, si no és que abans l’explotació deixa de ser rendible o el seu impacte ambiental deixa de ser assumible.
“Es pot parlar de pràctiques mineres més o menys agressives o més o menys responsables, però no de l’oxímoron mineria sostenible; la mineria no és sostenible ni ho serà mai.”
Malgrat aquesta evidència, la UPC-EPSEM, l’escola universitària nascuda de l’antiga Escuela de Minas de Manresa, expedeix títols d’enginyeria minera a través de la Càtedra Iberpotash de Mineria Sostenible. Ja es veu que això no pot anar bé.
La mineria actual tampoc és el que era. Res a veure amb el miner de pic i pala i llum de carbur. D’unes dècades ençà, l’ús de màquines molt potents, intensives en energia i capaces de remoure tones de material en qüestió de minuts, ha comportat un enorme canvi d’escala. El mineral es compta ara per centenars de milers o per milions de tones; no és mineria, sinó mega-mineria. També l’afectació pateix aquest mateix salt de magnitud. Ara cal ser molt més curós, però la precisió està renyida amb els grans volums de la mega-mineria. El major percentatge de grans conflictes ambientals al món, tant si els considerem sota el punt de vista fred de la magnitud de l’impacte –afectació del territori, contaminació de l’aigua, residus…- com el social de la justícia ambiental –ocupació de terres, consum d’aigua, salut pública…-, és originat per la mega-mineria i pels complexos minero-industrials. El conflicte causat per la mega-mineria de potassa al Bages n’és un.
Quan una activitat minera s’atura, deixa instal·lacions que en condensen la història i que es poden reconvertir en atractiu cultural i turístic: pensem en la mina de potassa Nieves a Cardona, la mina de plom Eugènia a Bellmunt de Priorat o bé la mina de carbó Sant Romà a Cercs.
“Però, molt per damunt d’instal·lacions susceptibles de ser tractades com a patrimoni industrial testimonial, l’activitat de la mineria de potassa deixa al Bages la immensa hipoteca ambiental dels runams salins o escombreras, aquestes muntanyes d’artificialitat estrident que acumulen milions de tones de residus salins al descobert damunt de terreny sense impermeabilitzar, a més d’un territori minat que pot patir subsidència o inestabilitat. (taula núm.1)”
La mineria de potassa al Bages ha causat sempre, ja des de l’inici l’any 1925 de l’explotació a Súria, greus impactes ambientals, en particular la salinització d’aigües. La contaminació salina del Llobregat per la mineria del Bages ha estat la raó principal de la llegendària mala qualitat de l’aigua de Barcelona.
Al 1933, quan Cardona i Sallent s’havien afegit ja a Súria en l’explotació de la potassa, el president de la Generalitat M.Hble Sr. Francesc Macià signava la llei que limitava la possibilitat d’autoritzar abocaments de les empreses mineres de la conca del Cardener i el Llobregat en el seu conjunt a un resultat màxim de 250 mil·ligrams de clorur per litre a l’aigua del Llobregat a Pallejà (Baix Llobregat), curiosament el mateix llindar que la legislació actual estableix per a les aigües que es destinen a potabilització amb tractaments convencionals. L’aigua del Llobregat a Pallejà només va estar clarament per sota dels 250 mg Cl/L al període de guerra civil –un altre oxímoron- quan les mines del Bages van aturar l’activitat. Actualment, després de decennis amb valors sistemàticament molt per sobre, s’està fregant aquest límit; la tendència és a la millora.
La sal comuna és soluble fins al 27% en pes en aigua. L’aigua de pluja dissol la sal dels runams esdevenint salmorra que, si no és interceptada i enviada al col·lector, salinitzarà les aigües de l’entorn. Les superfícies de runam exposades durant temps a la pluja prenen formes de rasclers de dissolució. A l’entrada d’aigua de pluja cal sumar la pròpia humitat dels residus al moment d’abocar i la que la sal absorbeix de l’aire humit per higroscopicitat. La superfície del runam de color blanc, pròpia de temps eixut, indica el predomini de l’evaporació que deixa cristallets nets de sal a la capa més exterior, mentre que el color marró de terra, propi del temps humit, indica predomini de circulació d’aigua de fora cap a dins del runam, una aigua que dissol i s’emporta la sal de la capa més exterior deixant-hi la terra.
A la dècada del 1980, quan el runam del Cogulló era només una part petita del monstre en què 40 anys d’abocaments desmesurats l’han convertit, ja es va veure com la salinització arribava a les rieres de Soldevila i de Riudor. L’any 1989 entrà en funcionament el col·lector de salmorres que condueix salmorres de les plantes de Cardona, Súria, Balsareny i Sallent fins al mar Mediterrani, unes salmorres que fins llavors s’abocaven sense contemplacions als rius Cardener i Llobregat. Als anys 2005 i 2006 es van iniciar les rases al voltant dels runams del Fusteret i del Cogulló, que no van ser realment efectives fins bastants anys després. Al 2011, l’Agència Catalana de l’Aigua va impermeabilitzar amb làmines de polietilè, tapar amb terra i restaurar el runam de Vilafruns (Balsareny). La rasa al voltant del runam de la Botjosa, en el qual es podien observar esfondraments per dissolució càrstica de la sal, es va construir el 2013. La salmorra dels runams recollida per aquestes rases es condueix a les respectives plantes mineres i d’aquí s’incorpora al col·lector. Ercros ha estat explotant sal dels runams de Cardona durant anys, però l’activitat s’ha aturat el novembre de 2017 degut a la pèrdua de mercat pel canvi obligatori en el procés de fabricació de clor que requereix sal més pura.
L’aigua que entra als runams provinent de la pluja, de la humitat de l’aire o dels residus abocats no només circula per la superfície o per galeries en forma de salmorra líquida, també passa a ser part de la massa de sal en forma d’una aigua de cristal·lització que entra per la superfície i desguassa permanentment per la base, sense que pugui ser interceptada per les rases perimetrals. Per això, malgrat el resultat positiu d’aquestes rases perimetrals quan de debò s’ha pretès que captessin salmorra, continua la salinització de fonts, pous i rieres a l’entorn dels runams i segueixen les entrades subterrànies de salmorra al riu Cardener a l’alçada del Fusteret i al Llobregat en diversos trams de Sallent.
Per la riera de Soldevila no circula aigua, sinó salmorra provinent del runam del Cogulló. El Riu d’Or i els pous que en depenen són inutilitzables des de la surgència salina de la caseta de Lluçà fins a Santa Anna on un sobreeixidor de la Sèquia n’alleugereix la salinitat. Igualment la riera de Bellver i els seus pous associats estan salinitzats des de la font de la Filosa en avall, en aquest cas pel runam del Fusteret.
L’any 2000 es va haver de desviar el riu el Cardener a Cardona en un túnel que li estalvia la volta pel meandre de la Coromina perquè l’aigua dolça del riu entrava tant a la mina nova i més superficial de sal comuna com a la mina abandonada, molt més gran i profunda, de potassa, a la vegada que la superfície del terreny de la vall Salina s’enfonsava en bòfies caòtiques. Va ser el cop de gràcia per capgirar un paisatge emblemàtic de Catalunya, de fet ja molt transfigurat per la mineria. En contrapartida, el desviament va permetre una millor recollida des les aigües salades de la Vall Salina.
En circumstàncies normals, el Cardener no rep actualment cap aportació significativa de salinitat a Cardona, la vila de la sal per excel·lència. En canvi, sí que resulta afectat a Súria; a l’alçada del barri del Fusteret pateix un sobtat increment de salinitat fins als 300-350 mg Cl/L. Avall de Súria, l’aigua del Cardener no es pot destinar a potabilització amb mitjans convencionals pel seu excés de sal. L’aigua captada del nivell subalvi del Cardener i subministrada a Castellgalí no és pròpiament potable, sinó només sanitàriament admissible, una situació que es podria entendre i acceptar com a transitòria, però no de manera sistemàtica.
Amb les millores a la rasa del runam del Cogulló, la impermeabilització del runam de Vilafruns i la rasa al runam de la Botjosa, la salinització al Llobregat s’ha reduït, però continua entrant-hi subterràniament salmorra d’origen miner com a mínim als trams del pont Nou, de can Carreras i del polígon de l’Illa. Al deixar Sallent, l’aigua del Llobregat sol estar actualment al voltant dels 200 mg Cl/L, un valor encara alt però ja per sota del límit de 250 mg Cl/L de les aigües que es poden destinar a potabilització. Aquest valor fregant el límit de potabilitat de clorurs s’arrossega a les aigües subministrades a poblacions com Sant Vicenç de Castellet, Olesa de Montserrat, Abrera i Terrassa.
En ambdós rius s’observa com els increments de salinitat són sobtats, no pas graduals, que aquests salts s’esdevenen en trams prop de runams i que simultàniament, ben correlacionats, pugen a la vegada els clorurs i el potassi, l’element que la minera del Bages extreu a molta profunditat i que en part queda també als runams.
Les dues grans plantes potabilitzadores d’aigua del Llobregat, la d’Aigües del Ter-Llobregat a Abrera i la d’Aigües de Barcelona a Sant Joan Despí, han hagut d’instal·lar costosos tractaments d’electrodiàlisi o d’osmosi inversa per eliminar la sal que majoritàriament deriva de la mineria de potassa del Bages i dels seus residus. La posada en marxa d’aquestes instal·lacions va obligar a construir un nou col·lector de salmorres d’Abrera al Prat de Llobregat, paral·lel al vell que segueix en funcionament, per evacuar la salmorra de rebuig.
El col·lector de salmorres està envellit. Des dels seus inicis ha patit de l’ordre de 500 incidents amb vessament de salmorra amb conseqüències letals a la vegetació i al sòl. La servitud de pas del col·lector de les perilloses salmorres és una espasa de Damocles que penja permanentment al llarg de la riba del Cardener i del Llobregat. Els terminis per l’execució d’un nou col·lector de salmorres al servei de la mineria de potassa als trams del Bages s’han anat allargant; ara es parla del 2022.
L’obligació de restaurar els espais afectats per activitats mineres és vigent a Catalunya des de l’any 1983. Cap de les dues empreses mineres, ni Ercros ni Iberpotash / ICL Iberia, no ha restaurat res de res; la impermeabilització i restauració del runam de Vilafruns l’any 2011 va ser una acció de l’Agència Catalana de l’Aigua.
Un capítol a part dels impactes de la mineria el constitueix la subsidència o la inestabilitat del terreny minat per sota. El barri de L’Estació de Sallent, construït damunt de galeries de l’antiga mina Enrique, es va haver d’abandonar i enderrocar completament degut a la subsidència que provocava esquerdes als edificis i inseguretat.
“Davant de la tolerància administrativa a la contaminació salina de les aigües i a l’absència de restauració, els moviments populars han plantat cara per defensar allò més bàsic: la terra, l’aigua i una herència neta a les generacions futures.”
Fruit d’aquesta lluita són les 5 causes guanyades als jutjats per actors populars davant d’Iberpotash, la Generalitat i l’Ajuntament de Sallent que relaciona la taula 2. Es manté oberta una investigació de la Direcció General de Medi Ambient de la Comissió Europea, iniciada per l’advocat Sebastià Estradé, per la presumpta infracció dels runams salins del Bages a la Directiva marc de l’aigua i a la Directiva de gestió de residus miners.
L’any 2017, després d’un relleu en la direcció, ICL Iberia s’ha compromès a captar les surgències d’aigua salina dels municipis de Sallent, Santpedor, Callús i Súria, en compliment de la sentència 242/14 del 18.12.2014 del jutjat penal de Manresa. S’ha executat ja una llarga rasa drenant al vessant nord del runam del Cogulló i diversos pous per interceptar i bombar cap a la rasa perimetral de la superfície salmorra que circula subterràniament per estrats de calcària lacustre. El remei a la salinització de les aigües comença a estar traçat a base de més obres de captació de salmorra i col·lectors que s’han d’anar construint durant els propers anys. Però aquestes solucions de canonada final comporten, a més de les grans inversions inicials, les càrregues permanents de servituds a tercers, manteniment i despesa de funcionament.
“No hi ha, en canvi, un horitzó clar per la restauració dels gegantins runams salins.”
Des de Montsalat s’ha proposat l’aplicació d’elastòmers de poliuretà i de formigó per projecció sobre les superfícies salines, com a tècnica d’impermeabilització innovadora que possibiliti tant la restauració immediata com l’explotació posterior a l’escala i el ritme que el mercat demani. No s’ha avançat prou, per ara, en l’estudi d’aquesta opció tècnica, addicional a d’altres existents de clausura d’abocadors. Els programes presentats per ICL Iberia indiquen la retirada dels residus mitjançant l’explotació i venda de sal i, sobretot, l’enviament al mar en forma de salmorra a través del nou col·lector projectat, abans d’iniciar la restauració dels terrenys. ICL Iberia estima una durada de 50 anys per buidar de residus els runams de Sallent i no hi ha termini pel de Súria. L’aturada recent de l’explotació del runam Vell de Cardona pinta un panorama encara més fosc. Mentrestant, les muntanyes de residus salins a Súria i a Sallent segueixen creixent.
Taula 1. Els runams salins del Bages – 2017 (valors estimats)
Runam
Any d’inici
Superfície
(Ha)
Volum
(Mm3)
Massa
(MT)
Creixement
(MT/any)
Estat actual
Propietari
Vell, Cardona
1929
11,5
3
5
─ 0,03
Explotació aturada, sense previsió d’emprendre-la de nou
Ercros
Nou, Cardona
1972
19,1
0,001
0,001
─ 0,001
Superfície pendent de restauració
Ercros
El Fusteret, Súria
≈1960
40,2
17
26
+ 0,8
En creixement, previsió d’ampliació de la superfície, aturada d’abocaments anunciada pel 2021
ICL Iberia
Cabanasses, Súria
≈1960
(1)
0,05
0,1
─ 0,0001
Tapat per Iberpotash el 2004, pendent de restauració
ICL Iberia
Vilafruns, Balsareny
≈1960
(12,8)
1,7
3
0
Impermeabilitzat i restaurat per l’ACA el 2011
ICL Iberia
El Cogulló, Sallent
1977
47,3
29
45
+ 0,8
En creixement, abocaments limitats al 30.06.2019
ICL Iberia
La Botjosa,Sallent
1945
17,5
2,3
4
─ 0,05
Pendent d’explotació
ICL Iberia
TOTAL
135,6 (*)
53,05
83,1
+ 1,52
(*) Les superfícies dels runams tapats de Cabanasses i de Vilafruns no es computen al total
Taula 2. Causes populars contra Iberpotash i administracions per raons ambientals
Causa
Actors
Sentències fermes
Contenciós contra el programa i la fiança de restauració de Sallent
Sebastià Estradé
TSJC 11.10.2011 / TSuprem 07.2014:
Nou programa de restauració d’aplicació immediata
Fiança de restauració proporcional al cost real
DG Qualitat Ambiental 09.05.2013:
Nova fiança de restauració de 6,9M
Contenciós contra el POUM del 2010 de Sallent
Associació de Veïns de La Rampinya / Montsalat
TSJC 16.07.2013:
Anul·lació de la clau 19 del POUM, àrea d’abocament de residus miners.
El dpt TiS, interpretant la sentència, limita l’abocament al runam del Cogulló fins al 30.06.2017 o fins a la cota 538 m.
TSJC 30.06.2017:
Es toleren els abocaments fins a la nova data límit del 30.06.19 com a període transitori durant el qual es redueix el ritme d’abocament.
Contenciós contra l’autorització ambiental de l’explotació minera de Sallent – Balsareny
Associació de Veïns de La Rampinya / Montsalat
TSJC 15.10.2013 / TSuprem 09.2015:
Anul·lació de l’autorització ambiental per incompliment urbanístic.
Anul·lació de l’autorització ambiental per ignorar l’impacte ambiental.
DG Energia i Mines + DG Qualitat Ambiental 30.06.17:
Concessió d’una nova autorització ambiental que inclou una declaració d’impacte ambiental favorable però amb mesures correctores.
Contenciós contra l’Aj. de Sallent per tolerar l’abocament al runam del Cogulló sense la qualificació urbanística que ho permetés
Associació de Veïns de La Rampinya / Montsalat
TSJC 18.02.2014 / TSJC 14.11.2016:
Anul·lació de la resolució de l’Ajuntament de Sallent de 18.08.2008 per la qual es negava a obrir un expedient de protecció de la legalitat urbanística a l’àrea del runam del Cogulló.
Aturada dels abocaments.
Restabliment de la realitat física alterada.
TSuprem 19.10.2017:
Inadmissió el recurs de cassació presentat per Iberpotash.
Condemna a Iberpotash i 3 directius presents al 1997 per salinització d’aigües.
Obligació d’Iberpotash d’indemnitzar a propietaris afectats.
Obligació d’Iberpotash de retornar les aigües a l’estat anterior, d’abans dels runams.
L’ autor, Jordi Badia Guitart ha estat interessat des de sempre en la ciència i la natura, particularment en els mecanismes i en els resultats emergents de l’evolució i de l’ecologia. No és estrany doncs que tingui formació de biologia.
És secretari de la delegació del Bages de la Institució Catalana d’Història Natural, entitat amb la qual organitza i guia una sortida mensual oberta al públic a algun dels espais naturals de Catalunya.
Fa dues dècades va entrar a la plataforma Montsalat, entenent que l’activitat de la mineria de potassa del Bages era, amb diferència, el més gran despropòsit ambiental de Catalunya tant pel que fa a la gestió de residus com a la de l’aigua, i que calia enfrontar-s’hi. La manera de fer de la mineria de potassa ha començat a canviar a millor, però s’acumulen molts anys de males pràctiques i de tolerància còmplice amb el delicte ambiental per part de l’administració.
ANUNCI d’informació pública sobre l’actualització del programa de restauració i el pla de gestió de residus miners de l’activitat extractiva Emerika, promoguda per l’empresa Iberpotash, SA, al termes municipals de Sallent i Balsareny.
Més informació a les dependències de la Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat del Departament de Territori i Sostenibilitat, al web del Departament de Territori i Sostenibilitat (adreça http://territori.gencat.cat/informaciopublica), així com en la pàgina web del tauler electrònic de la Generalitat de Catalunya (e-tauler: https://tauler.seu.cat), durant el termini de 30 dies, comptador a partir de l’endemà de la publicació d’aquest Anunci al DOGC.