L’ajuntament de Sallent perd davant del Suprem

Com a vegades diem mig fent broma, els jutges van posar l’ Al Capone a la presó per un delicte menor, no per la seva ocupació principal.

Així, una denuncia urbanística sobre l’ús prohibit d’abocar residus no regulat per l’ajuntament de Sallent a la zona del Cogulló va merèixer , fa 9 anys, una sentència que manava aturar l’abocament i restaurar la zona.

ICL va recórrer el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i va perdre. Ara acaba de recórrer al  Tribunal Suprem i ha perdut també; la sentència  és ferma.

Qué pasarà?

La regulació urbanística del Cogulló ha canviat  i ara seria legal abocar residus encara que la sentència continua dient que ha de parar i restituir.   A nosaltres ens sembla que trobaran una pirueta legal per saltar-se aquesta sentència

Aquest és l’article de David Bricollé l’14.11.2017 al Regió7:

El Suprem tomba el recurs de cassació sobre una de les sentències del Cogulló

L’empara l’havia sol·licitada Iberpotash per una de les resolucions urbanístiques que afecten el runam

 

El runam del Cogulló de Sallent ha estat objecte de diverses sentències

El Tribunal Suprem ha desestimat el recurs de cassació que l’empresa Iberpotash va presentar contra una de les sentències de caràcter urbanístic que deixaven en fals el runam del Cogulló. Es tracta d’un dels processos que en el seu moment (fa 9 anys) va engegar l‘Associació de Veïns Sant Antoni del Barri de la Rampinya de Sallent contra el que considerava un ús no regulat del dipòsit de residus. El Suprem ha considerat que el recurs de cassació –presentat contra una sentència del 2016 del TSJC que resolia ja un recurs anterior interposat per la mateixa empresa– no té prou fonament.

L’origen d’aquest procediment que ara ha esgotat tota la via judicial cal situar-lo 9 anys enrere. Es tracta de la petició que l’entitat va fer el 2008 a l’Ajuntament de Sallent demanant que obrís un expedient de protecció en relació amb els abocaments al runam del Cogulló, adduint que no s’ajustaven a la legalitat urbanística.

El consistori, però, va acordar el 18 d’agost d’aquell any desestimar la petició de l’associació i les mesures que els reclamaven que emprenguessin. Va ser contra aquest acord de denegació per part de l’Ajuntament que els representants de la Rampinya van presentar un contenciós administratiu, davant del qual el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els va acabar donant la raó.

El que va resoldre el jutge en la primera sentència d’aquest procediment va ser anul·lar aquella denegació que va fer l’Ajuntament de Sallent, i el va condemnar, segons deia literalment el text de la resolució judicial, «a incoar expedient de protecció de la legalitat urbanística»; a «ordenar la suspensió immediata dels usos consistents en l’abocament i dipòsit de residu salí a la zona del Cogulló» i a requerir a Iberpotash «la legalització d’aquest ús, de manera que s’ajusti a l’àmbit determinat en el planejament urbanístic vigent al municipi».

La sentència encara anava més enllà i exigia al consistori sallentí que ordenés, «en resolució del restabliment de la realitat física alterada, el desmantellament del residu salí acumulat extramurs d’aquell àmbit».

El contenciós de l’Associació de Veïns Sant Antoni del Barri de la Rampinya era contra una decisió empresa per l’Ajuntament de Sallent, però també s’hi van sumar com a codemandades tant l’empresa Iberpotash com la Generalitat.

El principi de la fi

Estic convençut que el món com l’hem conegut, s’està acabant: la humanitat ha viscut una època de relativa abundància i aparent creixement, en base, sobretot, a l’explotació dels combustibles  fòssils emmagatzemats durant milions d’anys.  Això ha permès  una certa prosperitat i redistribució de la riquesa i  que el darrer capitalisme no tragués la seva cara més fosca. Les polítiques del wellfare o estat del benestar  en són un exemple.

Això s’ha acabat i el capitalisme torna a mostrar-se com és  de dur i cruel. En la seva etapa actual –que molts diuen serà la final- el capitalisme financer explota pobles sencers convertint-los en manufacturers de l’anomenat  primer món , privant-lo  de la possibilitat de viure per si sol. Per tenir  més lligat aquest primer món, ha trobat la manera de treure beneficis dels béns comuns: en una primera fase, aprofitant-se’n fins a degradar-los  i en una segona, anant a buscar aquest bé allà on encara existeix, o  restaurant-lo a través de processos caríssims i revenent-lo més car a una població ja  captiva.

El principal bé comú privatitzat és l’aigua i un cas de manual gairebé són els runams del Bages i com han estat explotats per la multinacional israeliana ICL. Per extreure la potassa ha fet servir uns sistemes que han contaminat  per molts anys els  recursos hídrics  bàsics de la població catalana, rius i aqüífers,  cosa que ha fet que els governs autonòmic i estatal haguessin  de fer quantioses inversions  per continuar  servint aigua de boca a la població de la conca del Llobregat,   des de Sallent fins a Barcelona. Un estudi econòmic exhaustiu ens mostraria que, a causa de la salinització, hem hagut d’invertir  no només en  plantes d’òsmosi i  dessaladores,  sinó també en els molts quilòmetres de tubs per portar aigua directament dels rius  a les potabilitzadores, com el recentment construït des del pantà de la Llosa del Cavall a Súria o buscant sistemes alternatius de subministrament d’aigua de boca.

Els governs s’han mostrat febles davant les multinacionals:  al Bages en tenim un exemple que fa anys  que dura  i n’hem vist el darrer episodi, fa quatre dies, quan el TSJC  ha  donat el  permís per abocar 1,600.000 TM més al Cogulló, en una operació combinada d’elusió de responsabilitats:  el Parlament aprovant una resolució covarda i la judicatura complaent  i modificant l’aplicació de la  llei , no fent cas  de l’interès general expressat per Directives europees ni de  les  sentències anteriors .

Molta gent, entre ells nosaltres, hem lluitat per introduir  racionalitat i sentit comú  en aquesta qüestió, per aconseguir que ICL pagués part del que ens ha robat, per aconseguir que aquests diners  fossin retornats i s’invertissin  en la restauració del  territori, per aconseguir que el conjunt de la societat ( govern, ajuntaments, sindicats, treballadors, tècnics) recuperés i es fes amo, s’apoderés del que era seu i ens ha estat pres, perquè tot plegat  tornés a procurar l’interès del conjunt.

La notícia de que persones particulars demanaven indemnitzacions milionàries a Iberpotash em va fer pensar que com que el govern feble (o  afavoridor d’ interessos privats abans que els dels seus governats ) no liderava cap procés, ni promovia una recuperació que ens fos útil a tots, cadascú tirava pel seu cantó.  Penso jo: on aniran  a parar aquestes indemnitzacions? Restauraran les rieres i aqüífers  o més aviat  serviran per fer un altre tub per tal que el litigant no es queixi més i el conjunt de la població estigui  encara més malament?

Aquí ve que vaig recordar en el que deia Gramsci, pensador profund, de que  en el temps de canvi sorgeixen els monstres i com que ningú és capaç de parar  els peus als lladres aquests, ni de liderar un procés d’empoderament del conjunt de la població,  doncs sorgeixen particulars que  miren només per ells i, talment  voltors, es llencen sobre la presa – ICL- que es mostra ferida, però s’hi llencen i esgarrapen i mosseguen… no  per aconseguir una millora general, sinó per treure’n un ( dubtós) benefici particular.

Jep Ribera, amb l’acord de la Plataforma ProuSal

El Jutjat Penal emet una resolució d’execució de la sentència que condemnava tres exdirectius per un delicte ambiental

El jutge dóna a Iberpotash mig any per dir com descontaminarà pous i aqüífers

El magistrat del Jutjat Penal número 1 de Manresa insta l’empresa Iberpotash que presenti en un termini màxim de sis mesos “un pla d’execució concret” que defineixi les mesures que emprendrà per recuperar els pous i aqüífers contaminats per l’activitat de l’empresa minera, molt concretament pels lixiviats dels runams salins del Cogulló (Sallent) i el Fusteret (Súria). És una exigència que el magistrat expressa en una resolució dictada aquest mes de setembre com a procediment d’execució de la sentència que va condemnar tres exdirectius i, subsidiàriament, l’empresa per un delicte ecològic. En concret, perquè en el període entre el 1997 (quan es va presentar la denúncia) i el 2003 (quan es va tancar la investigació) es va considerar demostrat i constatat que hi havia hagut una contaminació per salinització de pous i cursos d’aigua que encara estan afectats.

Es tracta d’una sentència que es va dictar en primera instància el desembre del 2014 -el mateix mes que hi va haver el judici- i que va passar a ser ferma el febrer d’aquest any, quan l’Audiència de Barcelona la va ratificar -quan va resoldre un recurs presentat pels condemnats-, tot i que va rebaixar les penes als tres exdirectius. Sí que va mantenir, però, la condemna de delicte ecològic i de reparació de danys causats.

Segons consta en la resolució d’execució, el jutge considera que un termini inferior als sis mesos “podria comportar la presentació d’un deficient pla d’execució, amb possibles omissions de detalls i concrecions, atesa l’extensió de la zona que s’ha de recuperar”.

Segons el magistrat, aquest pla “haurà de determinar les mesures que s’encarregaran i es costejaran per procedir a l’efectiva detenció i paralització dels vessaments de lixiviats contaminants de les aigües procedents dels residus salins dipositats als runams actius de les seves instal·lacions”, així com “les mesures necessàries per mantenir l’equilibri ecològic pertorbat, amb l’establiment de terminis a complir en aquesta fase d’execució”.

També exigeix que en les mesures “s’haurà de proposar la manera d’evitar que els lixiviats dels dipòsits salins segueixin entrant a les aigües subterrànies i, en conseqüència, com s’evitarà aquesta situació”, i una “proposta de restauració per eliminar l’elevada salinitat dels pous, fonts, torrents i rius referits” en la sentència (vegeu desglossat). En aquest sentit, la resolució encomana, per una banda, a l’Ajuntament de Santpedor que en el termini d’un mes presenti una relació detallada “dels perjudicis econòmics causats per la impossibilitat del seu ús per a consum públic provocats per l’elevada salinitat de les aigües subterrànies d’aquesta població”.

De l’altra, també habilita el cos d’Agents Rurals perquè en el termini de dos mesos elabori un atestat “en què siguin identificats els propietaris dels pous i fonts particulars relacionats [a la sentència], i se’ls requereixi perquè acreditin o justifiquin els perjudicis econòmics soferts en cada cas per la pèrdua” d’aquests abastaments.

A partir del pla d’execució i dels atestats requerits, es confeccionarà “un informe pericial per quantificar les responsabilitats civils corresponents”.

Tal com ja va informar aquest diari el febrer passat, la sentència deia textualment que “es va comprovar la negativa influència dels lixiviats generats pel runam principal d’Iberpotash a Súria sobre el seu entorn, pel fet que no estava degudament condicionat pels acusats per evitar que aquells [els lixiviats] sortissin lliurement i sense cap autorització administrativa cap a l’exterior amb la presència, a més, de restes dels compostos orgànics volàtils”.

Segons els magistrats, “aquest risc greu d’afectació a les aigües continentals no resulta només de l’augment de la salinitat provocada pels lixiviats salins que sortien lliurement del gran runam”, sinó també “per la presència d’aquests referits compostos orgànics volàtils utilitzats en el procés productiu i detectats clarament” en diferents punts on es van fer recollides de mostres.

David Bricollé, Regio7. 30.09.2016